Avui la Vanguardia parla dels tomàquets i del seu gust. Potser fa falta explicar al consumidor la diferència entre maduresa comercial i maduresa organolèptica. La maduresa comercial és el punt que ens permet recollir el fruit i que aquest continuï el seu procés de maduració fora de la planta, com avantatges el fruit té una vida més llarga i suporta els processos de triatge, distribució, comercialització i fins i tot aguanta un dies al consumidor final, com a desavantatges no ha assolit tot el seu màxim potencial de gust (sucres, equilibri entre àcids i dolços, textura, color, aroma, etc). Mentre que la maduresa organolèptica és aquella on el fruit té el seu màxim de qualitat de gust, sucres, àcids, textura, aroma i color. Un mateix tomàquet collit a maduresa organolèptica tindrà molt més gust que el mateix tomàquet collit a maduresa comercial, això si es farà malbé abans.
Es per aquesta raó la importància dels mercats de proximitat, farm Markets en anglès on el productors pròxims a les ciutats venen els seus productes directament als consumidors i per tant els productes es poden collir a la seu punt de maduresa.
A l’article he trobat a faltar una descripció de les varietats tradicionals només han fet referència al tomàquet de Montserrat, varietat tradicional catalana, el cor de bou italiana i al tomàquet rossa aragonès. Al nostre país hi ha gent que treballa molt per la recuperació de les varietats tradicionals ja sigui de tomàquets o d’altres hortalisses.
