Parlar d’agricultura i ciutat no és fàcil, sembla que siguin dues paraules antònimes. I no ha estat sempre així, de ben segur que els romans no haguessin fundat Baetulo, si aquesta no s’hagués trobat en terrenys fèrtils i amb disponibilitat d’aigua. La xarxa de rambles i rieres que baixen de la Serralada Litoral fins al mar, garanteixen sols al·luvials, profunds, planers i amb d’aigua.
La millora en els mitjans de transport, la preservació dels aliments i el sorgiment d’altres activitats econòmiques, com ara l’industria, el comerç i els serveis, amb un rendiment econòmic més gran, han allunyat l’activitat agrícola de les nostres ciutats. Badalona no és aliena a aquest fenomen, hem passat de les 1.125 ha. de 1945 a les 4 ha. del 2015, segons les estadístiques de Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. La manca de viabilitat econòmica de les explotacions agrícoles, la necessitat de sòl per altres usos (habitatges, industria, comerç e infraestructures) i la manca de voluntat política i social, estan darrera d’aquest fet.
 |
| Fotografia aèria de 1956. Font: ICC. |
Tots tenim en ment que el patrimoni cultural de la nostra ciutat esta format per d’edificis (les Termes Romanes, el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra...), per obres d’art (La venus de Baetulo, les obres pictòriques d’Eduard Fló o de Joaquim Torrents-Lladó...) o per bens immaterials (La Processó del Silenci, els Gegants de la ciutat, la Cremada del Dimoni...), però sovint oblidem els paisatges agrícoles formats pels conreus i per les infraestructures agràries (camins, marges, recs...).
Al turó de l’Enric, tot i que l’activitat agrícola va desaparèixer entre els anys 50 i 60 del segle passat si atenem a les imatges aèries del 1956 i de 1967 (totes elles disponibles a la pàgina web de l’institut cartogràfic de Catalunya), encara es preserven certs vestigis de marges agrícoles que devien permetre el conreu de la vinya.
Aquests marges es troben a la vessant oest del turó, tal i com es pot veure a les fotografies aèries anteriorment mostrades.
No ens pensem que l’agricultura que es podria dur a terme en aquestes feixes sigui una agricultura productiva. Les dimensions de l’espai, la dificultat de mecanització i la manca d’aigua fàcilment disponible serien uns obstacles per aquest fi. Per tant estaríem parlant d’una agricultura amb una finalitat no productiva amb objectius socials, educatius o paisatgístics.
 |
| Fotografia aèria de 2015. Font: ICC. |
Si l’espai s’integra, finalment, dins un parc urbà fora bo recuperar aquestes feixes amb conreus de secà de la zona com ara les vinyes, els garrofers, les oliveres, els ametllers, els magraners... Ja que recuperem un paisatge que era dominant a la ciutat fins els anys 50 del segle passat. També pot ser una forma de tornar a connectar la ciutadania amb l’agricultura i servir d’espai educatiu a les escoles que es trobem prop del turó de l’Enric i el Torrent de la Font.
Algú li pot semblar estrany utilitzar l’agricultura en parcs urbans. però comença a ser una practica habitual en nombrosos parcs d’arreu d’Europa com ara: el Karls Garten de Viena (Austria), el Kensington Garden de Londres (Regne Unit) o sense anar molt lluny el Jardí de les Ciències al Parc de Can Solei – Arnús de Badalona.
 |
| Plantant cereals al Jardí de les ciències del Parc de Ca l'Arnús (Badalona). Font: X. Recasens |
Per tant tornar a conrear aquestes feixes pot ser una oportunitat per la ciutat, no tan sols des del punt paisatgístic sinó també des del punt de vista social o educatiu, tot depenent de la gestió que finalment es faci.
