(Article publicat a la revista tècnica del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Revista Tècnica núm., 16)
La visió dels espais periurbans ha canviat en els darrers anys, de ser espais a l’espera de canvis en els usos dels sòl a ser espais essencials per a la sostenibilitat de les ciutats. Aquests espais prop de les ciutats, on encara es mantenen unes certes condicions “naturals”, presten a la ciutadania una sèrie de serveis. Aquests serveis són per exemple: el manteniment de la biodiversitat, conformar el paisatge o fons escènic sobre el qual s’articula la ciutat, ajudar a regular els fenòmens hidrològics, això és especialment important en les nostres condicions climàtiques, ser zones d’oci i de lleure per als ciutadans, i finalment, l’objecte d’aquest article, la producció agrícola.
Existeixen nombrosos exemples d’estreta relació entre agricultura i ciutat arreu del món. En el cas del món de vi, tenim les vinyes que envolten el llac Léman prop de la ciutat de Lausana (Suïssa), les vinyes de Grinzing prop de la capital d’Àustria o les vinyes de Ciutat del Cap a Sudàfrica. També tenim exemples fora del viticultura, com ara l’extensa zona de regadiu que envolta el Sud de la ciutat de Milà (Itàlia) que esta molt relacionada amb la gastronomia llombarda, i per què no, els productors de flors i plantes ornamentals que envolten les ciutats holandeses d’Amsterdam – d’Aalsmerr – la Haia. També les complexes relacions entre agricultura i ciutat en la cultura japonesa, com són les 1.000 ha. de camps destinats a l’agricultura professional dins de la ciutat de Tokio.
L’agricultura periurbana es troba fortament tensada per una costat per la pressió urbana que la afecta en canvis dels usos del sòl, ja siguin transformacions urbanes o industrials, o en l’execució d’infraestructures (carreteres, comunicacions i serveis), i per l’altre per la pressió humana, com ara la freqüentació, que també la condiciona.
La Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), formada per les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, té una població de 4.819.559 habitants i una superfície de 2.464,2 km2, segons IDESCAT La superfície agrícola de la RMB és de 18.462 ha., segons el DARP (2018).
L’agricultura de la RMB està dominada pels conreus de secà, com són la plana del Vallès Oriental i del Vallès Occidental, i per unes zones de regadiu, concentrades als deltes del Llobregat i del Tordera, i a les rieres del Maresme.
Com a principals problemes ens trobem:
• El sector agrari no és massa atractiu per la ciutadania, els sous del sector no són massa engrescadors, si els comparem amb altres sectors de l’economia com ara la construcció, els serveis o l’industria, alhora de atreure nous pagesos o pageses. Segons l’INE per a l’any 2017 el sou mig anual d’un peó en el sector agrari era de 17.518,8 € mentre que el sou mig per industria construcció i serveis era de 26.391,8 €
• Moltes vegades el planejament territorial o urbanístic regula o condiciona en excés l’activitat agrària en aquestes àrees properes a les ciutats, potenciant altres serveis que no són la producció agrícola. Moltes vegades el planejament urbanístic/ territorial prima la protecció de certs valors naturals, paisatgístic i/o cultural limitant molt la viabilitat de les explotacions agrícoles.
• També hem d’afegir la superfície de les explotacions agrícoles periurbanes, si fem cas al cens agrari del 2009 la superfície mitjana per explotació agrícola a la RMB esta al voltant de les 18 ha./ explotació, un valor sensiblement més baix a les 28 ha./ explotació de Catalunya. Aquest fet condiciona la viabilitat econòmica de les explotacions.
Tot i aquests condicionants, no hem d’oblidar que el Maresme és la sisena comarca amb un valor afegit brut de Catalunya més elevat, gràcies a una agricultura intensiva amb un ús important de la tecnologia, com ara el control del reg, el control de la nutrició i el control del clima (temperatura, humitat, radiació). Aquesta agricultura intensiva permet produir, als agricultors/es del Maresme, hortalisses flors i plantes ornamentals, tots ells productes amb un valor afegit més elevat que els cereals.
Podem dir sense equivocar-nos que l’aigua per al reg és un dels motors claus per a la supervivència de l’agricultura en els espais periurbans. No es d’estranyar que en un futur no massa llunyà s’hagi d’afegir a les tradicionals fonts d’aigua com són les captacions superficials de rius o les captacions d’aigües subterrànies, la reutilització de les aigües residuals una vegada regenerades. En aquest últim cas la situació prop de les ciutats serà un factor clau per l’ús d’aquest recurs.
Els pagesos i pageses periurbans/es han d’adaptar el seu model per treure el màxim de benefici de la seva situació prop de les ciutats, ja sigui en un context de producció agrícola de secà, de regadiu, de producció ramadera o de petita industria agroalimentària transformadora. El conèixer la demanda, les tendències, les modes, ser capaços d’innovar i oferir productes d’elevat valor afegit són factors clau per l’èxit d’aquestes explotacions.
